Notícies

Lo Secret de l’èrba, una mòstra de véser a Lesinhan

Vos cal pas mancar d’aquesta passa (fins al 2 d’octòbre) d’anar véser a l’Ostal Gibèrt de Lesinhan de las Corbièras la mòstra de fotografias de Jòrdi Souche en omenatge a l’escrivan occitan Max Roqueta (1908-2005): Secret de l’èrba (mòstra dobèrta cada vèspre del dimars al dissabte e tanben de matin lo dimècres, qu’es jorn de mercat a Lesinhan).
 
Secret de l’èrba es lo títol d’un capítol de debuta del libre bèl de l’escrivan, Verd Paradís-1. Cada fotografia s’apièja sus un paragraf o una citacion del libre. Max Roqueta tornava vistalhar sos remembres d’enfança e son rapòrt amb lo campèstre: garriga magica, graminacèas que gisclan dins lo vent, òrts abandonats e fonts misteriosas…
 
L’autor e lo fotograf an obrat un vintenat d’ans sus obratges en comun, dins un dialòg entre escrits e imatges. S’acontentèron pas de prepausar de simplas illustracions, mas de metre endavant un poder bèl d’evocacion ont retrobar d’esmogudas fugidissas e de camins d’encantament. Max Roqueta perseguissiá un lum que gisclariá de l’escur, coma fasiá bèl temps i a lo trobador Raimbaut d’Aurenja, especialista del trobar clus, aquel trobar qu’es pas raconte mas que buta a trapar de claus intimas darrièr l’agençament dels mots, sens cap de crenta de l’estranh o del fantastic. Se l’òm sap gaitar, las èrbas son totas portairas d’una part bèla del grand mistèri de la Natura quand los umans son en cèrca d’armonia amb ela e non menats per l’enveja bufèca de la mestrejar. Perdètz-vos dins las matas d’èrbas, pels bòsques, dins lo rebat de las aigas d’un riusset.
 
Per ne saber mai sus la relacion de l’autor amb la natura, auriatz pogut assistir a la conferéncia que l’etnobotanista Josiana Ubaud deviá balhar lo 25 de setembre (“Max Roqueta, lo prince de las èrbas lentas”), mas podètz demorar a l’ostal: acamp anullat en rason de la situacion sanitària.
 
Se fòrça escrivans an celebrat los arbres, n’i a pas gaire que se son interessats coma el a l’èrba, a las èrbas de nòstra contrada mediterranèa: brot d’èrba o arbre millenari, cadun ten sa plaça dins lo teatre bèl d’un verd paradís. Los umans son los mèstres provisòris alara que las èrbas capudas, compresa l’umila bauca, se tornan rendre mèstras dels territòris abandonats. Aquel agait es pas una invencion d’autor: non, Max Roqueta s’es apiejat sus sa granda coneissença del campèstre. Çò que rend encara mai autentics e mai fòrts sos tèxtes que vos saupràn parlar, a vosautres que legissètz aqueste jornal e vos acontentatz pas del superficial.
 
Fin finala, los escrivans, l’important es de los legir: “Un vièlh òrt plan barrat de muralhas cargadas d’èure tot fernissent d’abelhas, abandonat e ric d’èrbas de tota mena e d’aubres fosques, aquò es lo paradís de l’aucelilha. (La nuòch) Sostengut al fons del firmament per lo grand alen, lent e poderós de la tèrra, lo cant dels grilhs es, el, l’adagio de la tenèbra, lo cant gisclat del còr de tota carn viventa e qu’amaisa la patz de l’estelum.”
 
 
 
 
Erbassut Roch

 
 
 
 

 
 
 
 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies